jueves, 27 de diciembre de 2012

El codi oral i l'escrit


Si ara us preguntés les diferències entre el codi oral i l'escrit molts contestaríeu moltes coses, però segurament en serien menys de les que escriuré jo ara.

La comparació entre els codis oral i escrit es pot fer des de dos punts de vista:

- Comparant les situacions de comunicació oral i les escrites a fi d'identificar les característiques pròpies de cada grup. Aquestes són les Característiques Contextuals, que fan referència al context en què es desenvolupa el missatge.

- Comparant les seves característiques gramaticals (adequació, coherència, etc.), és a dir, les Característiques Textuals, que fan referència al missatge.

DIFERÈNCIES CONTEXTUALS: 


CANAL ORAL
CANAL ESCRIT
Canal auditiu: el receptor comprèn amb l’oïda el text.
Canal visual: el receptor llegeix amb els ulls el text. El canal visual té una capacitat de transmissió d'informació superior a l’auditiu.
El receptor percep successivament (l’un darrere l’altre) els diversos signes del text à Procés serial.
El receptor els percep simultàniament (tots alhora). Aquest fet implica diferències en les estratègies de comprensió dels dos canals à Procés holístic (de tot alhora).
Comunicació espontània. L’emissor pot rectificar, però no esborrar el que ja ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’emeti.
Comunicació elaborada. L’emissor pot corregir i refer el text, sense deixar rastres. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer (ordre, velocitat,...).
Comunicació immediata en el temps i en l’espai. L’oral és més ràpid i àgil.
Comunicació diferida en el temps i en l’espai.
Comunicació efímera (verba volant). Els sons només són perceptibles el temps que duren en l’aire.
Comunicació duradora (scripta manent). Les lletres es graven en un suport estable i perduren. L’escrit adquireix el valor social de ser testimoni i registre dels fets.
Utilitza molt els codis no verbals: fesonomia i vestits, moviment cos, conducta tàctil, parallenguatge (qualitats de la veu i vocalitzacions), espai de la situació, etc. En una conversació normal el significat social dels codis no verbals és del 97%, contra el 3% dels verbals.
Utilitza poc els codis no verbals: disposició espai i text, textura del suport, etc.
Hi ha interacció durant l’emissió del text. El llenguatge oral és negociable entre els interlocutors. Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs.
No hi ha interacció durant la composició. L’escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
El context extralingüístic té un paper molt important. Elements deíctics (jo, ahir, allà baix,...) per reforçar el text.
El context és poc important. L’escrit és autònom del context. L’autor crea el context a mesura que escriu el text.




DIFERÈNCIES TEXTUALS:


CANAL ORAL
CANAL ESCRIT

ADEQUACIÓ


ADEQUACIÓ
Tendència a marcar la procedència dialectal (geogràfica, social i generacional) de l’emissor. Ús més freqüent de les varietats dialectals.
Tendència a neutralitzar les marques de procedència a l’emissor. Ús més freqüent de l’estàndard.
Associat a temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats).
Associat a temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius (usos públics).

COHERÈNCIA


COHERÈNCIA
Selecció menys rigorosa de la informació: presència de digressions (allò que s’allunya del nostre objectiu principal), canvis de tema, repeticions,...
Selecció molt precisa de la informació: el text conté exactament la informació rellevant.
Més redundant.
Menys redundant.
Estructura del text oberta: hi ha interacció, l’autor pot modificar-la durant l’emissió.
Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l’autor.
Estructures poc estereotipades: l’emissor té més llibertat per elaborar-les tal com vulgui.
Estructures estereotipades: amb convencions socials, fórmules i frases fetes,...

COHESIÓ


COHESIÓ
Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i entonacions, i també alguns elements gramaticals (pronoms, conjuncions,...).
Més gramatical: signes de puntuació, pronominalitzacions, sinònims, enllaços (conjuncions, relatius,...).
Utilitza molts els elements paralingüístics: canvis de ritme i de velocitat, variació de tons, etc.
Utilitza pocs elements paralingüístics: tipografies diverses (cursiva, negreta,...) i altres codis gràfics (claudàtors, asteriscs,...).
Utilitza força codis no verbals: moviments oculars i corporals, gestos, etc.
Utilitza pocs codis no verbals: distribució espacial del text, altres signes visuals (esquemes), etc.
Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context, situació,...): tu, jo, aquí, ara,...
Freqüència alta de referències eudofòriques (referides al mateix text): ell, aquell, meu, alguns, etc.

GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA


GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA
Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions, coixins fonètics,...
Gairebé no incorpora aquestes formes.

GRAMÀTICA: MORFOLOGIA


GRAMÀTICA: MORFOLOGIA
Prefereix solucions poc formals: relatius simples (que), perfet perifràstic (vaig anar), combinacions de pronoms (n'hi), etc.
També usa solucions formals: relatiu compost (el qual), perfet simple (anà), combinacions de pronoms (li'n), etc.

GRAMÀTICA: SINTAXI


GRAMÀTICA: SINTAXI
Tendència a usar estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus (més coordinades i juxtaposades).
Ús freqüent d'estructures més complexes i desenvolupades: oracions més llargues, amb més subordinades relatives i conjuncions, aposicions,...
Freqüència alta d'anacoluts construccions gramaticals en què la segona part no lliga amb la primera) i frases inacabades.
Absència gairebé absoluta d'aquests tipus d'estructures.
L’ordre dels elements de l’oració és força variable.
Ordre més estable (subjecte/verb/complements).
El·lipsis freqüents.
El·lipsis menys freqüents.

GRAMÀTICA: LÈXIC


GRAMÀTICA: LÈXIC
Prefereix lèxic no marcat formalment: de pressa, coses,...
Tendència a usar lèxic marcat formalment: ràpidament, elements,...
Freqüència baixa de mots amb significats específics.
Freqüència molt alta.
Accepta la repetició lèxica.
Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims.
Ús de proformes i hiperònims en funció de mots jòquer: cosa, dallò  fer, fotre, etc.
Tendència a usar els mots equivalents i precisos.
Ús de tics lingüístics o mots paràsit: interjeccions o expressions que s’usen reiteradament (amb valor semàntic: tu!, si?, xaval!; sense valor semàntic: eh..., mmm..., ...).
Absència d'aquests elements.
Ús de mots crossa: mots o expressions usats repetidament, que van falcant en el text (vull dir, llavors, aleshores, doncs, etc.).
Tendència a eliminar-los.
Ús freqüent d'onomatopeies, frases fetes, refranys, etc.
Ús molt escàs.


A continuació us poso el link d'un Power Point en el qual també s'expliquen les diferències entre el codi oral i l'escrit i d'un document.

LA RELACIÓ ORAL-ESCRIT.

La relació oral-escrit ha estat concebuda de formes molt diferents al llarg de la història:

- Per als medievals: L'escrit (en llatí) era molt més important que l'oral               (llengües romàniques).
- Lingüística estructuralista i generativa del S.XX: L'oral és l'objecte únic dels seus estudis i l'escrit és un simple mitjà per transcriure la parla.

En l'estudi de la relació entre aquests dos codis hi ha dos autors, Gérard Vigner (1982) i Leonard F. M. Scinto (1986), que ofereixen dues visions globals i complementàries.

Gérard Vigner

Analitza la qüestió de les l'òptica de la didàctica de la llengua i presenta tres models de relació oral-escrit, que es corresponen amb tres concepcions de l'ensenyament de la llengua.


                                   ESTATUS DE L'ESCRIT.

L’ESCRIT TRADICIONAL
L’ESCRIT, CODI SEGON
L’ESCRIT, LLENGUA
L’escrit és l’objecte exclusiu d'aprenentatge.
L’oral és l’objecte primer i primordial.
L’oral i l’escrit són autònoms.
Es refusa qualsevol model gramatical.
S’aprèn l’escrit per transcriure l’oral.
S’aprèn a comprendre i produir textos orals i escrits.
Mètodes gramaticals i de traducció.
Mètodes àudio-visuals.
Enfocament comunicatiu.


La primera es correspon amb la utopia de l'existència d'un llenguatge universal i amb aquella època en què l'escrit era només patrimoni d'una minoria.

Vigner defensa la tercera concepció perquè sosté que la producció i la comprensió de l'escrit no depèn de l'oral. Defensa l'autonomia dels dos codis i la conveniència de tractar-los equitativament i per separat en l'aprenentatge de les llengües.

Leonard F. M. Scinto

Analitza la qüestió des d'una òptica psicolingüística i també presenta tres models diferents de relació oral-escrit.

                                ESTATUS DE L'ESCRIT.

MODEL DEPENDENT (TRADICIONAL).

MODEL EQUIPOL·LENT (CERCLE DE PRAGA).
MODEL INDEPENDENT (GLOSSEMÀTICA)
    
Llengua à Oral à Escrit


Llengua à  Oral
            à  Escrit
   Oral   à  Escrit

Llengua à Oral
            à Escrit
            à Altres     
                manifestacions          



Model dependent (tradicional):

Oral: Manifestació primera i principal del llenguatge.

Escrit: Mera transcripció gràfica de l'oral. 

Arguments:
  • Filogenètic: l'oral va aparèixer històricament abans que l'escrit, i també es coneixen civilitzacions primitives que desconeixen l'escrit.
  • Ontogenètic: Els nadons adquireixen fàcilment i de forma natural l'oral, mentre que han d'estudiar conscientment per aprendre a llegir i escriure.
                - Oral: manifestació natural del llenguatge.
                - Escrit: simple calc natural.





Scinto replica que de la primacia històrica de l'oral no se'n dedueix lògicament cap dependència de l'un respecte l'altre.
Tant l'oral com l'escrit necessiten un determinat context cultural per desenvolupar-se i per  ser apresos i, per tant, tots dos són, al mateix nivell, capacitats comunicatives potencials de la persona. No es pot considerar que un sigui més natural o primordial que l'altre.


Model independent (glossemàtica):

L'oral i l'escrit són absolutament independents, i només són dues de les possibles manifestacions amb què es pot expressar el llenguatge.

Aquest és un model lògic i possible, però difícil de defensar per dos motius:
  1. Perquè la història de l'escriptura demostra que l'escrit no s'ha desenvolupat al marge de l'oral, sinó tot el contrari.
  2. Perquè és obvi i indiscutible que l'oral i l'escrit comparteixen característiques gramaticals i lèxiques comunes.

Model equipol·lent (cercle lingüístic de Praga):


L'oral i l'escrit tenen característiques estructurals comunes, tot i que desenrotllen funcions diferents i complementàries en la comunitat lingüística.

Característiques estructurals: correspondència so-grafia --> permet transcriure l'oral a l'escrit i viceversa.

Funcions --> Preservabilitat.
              --> Contextualització (grau).
L'oral desapareix immediatament, no dura, i depèn del context situacional, en canvi, l'escrit perdura en el temps i és autònom de context.

És un model defensat per Scinto perquè explica millor la relació oral-escrit des de tots els punts de vista.

    -----------------------------------------------------------------------------

En resum, tant Vigner com Scinto defensen l'autonomia de l'escrit respecte de l'oral. Ambdós suggereixen que l'escrit no necessita l'oral per expressar i comunicar idees, i que tots dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l'aprenentatge de la llengua. Tots dos són iguals d'importants, un no supedita l'altre.

Considero que tal com diuen Vigner i Scinto, els dos codis haurien de tenir un tractament equilibrat i independent en l'aprenentatge de la llengua, cosa que avui dia no s'està produint. Tots dos són importants i ningun ha d'anar per sobre de l'altre. Els mestres haurien de treballar des de l'escola aquest equilibri.

No hay comentarios:

Publicar un comentario