Si ara us preguntés les diferències entre el codi oral i l'escrit molts contestaríeu moltes coses, però segurament en serien menys de les que escriuré jo ara.
La comparació entre els codis oral i escrit es pot fer des de dos punts de vista:
- Comparant les situacions de comunicació oral i les escrites a fi d'identificar les característiques pròpies de cada grup. Aquestes són les Característiques Contextuals, que fan referència al context en què es desenvolupa el missatge.
- Comparant les seves característiques gramaticals (adequació, coherència, etc.), és a dir, les Característiques Textuals, que fan referència al missatge.
DIFERÈNCIES CONTEXTUALS:
CANAL ORAL
|
CANAL ESCRIT
|
Canal auditiu: el receptor
comprèn amb l’oïda el text.
|
Canal visual: el receptor
llegeix amb els ulls el text. El canal visual té una capacitat de transmissió d'informació superior a l’auditiu.
|
El receptor percep
successivament (l’un darrere l’altre) els diversos signes del text à Procés serial.
|
El receptor els percep simultàniament (tots alhora).
Aquest fet implica diferències en les estratègies de comprensió dels dos
canals à Procés holístic
(de tot alhora).
|
Comunicació espontània.
L’emissor pot rectificar, però no esborrar el que ja ha dit. El receptor està
obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’emeti.
|
Comunicació elaborada. L’emissor
pot corregir i refer el text, sense deixar rastres. El lector pot escollir
quan vol llegir i com ho vol fer (ordre, velocitat,...).
|
Comunicació immediata en el
temps i en l’espai. L’oral és més ràpid i àgil.
|
Comunicació diferida en el temps i en l’espai.
|
Comunicació efímera (verba volant).
Els sons només són perceptibles el temps que duren en l’aire.
|
Comunicació duradora (scripta
manent). Les lletres es graven en un suport estable i perduren. L’escrit
adquireix el valor social de ser testimoni i registre dels fets.
|
Utilitza molt els codis no
verbals: fesonomia i vestits, moviment cos, conducta tàctil, parallenguatge
(qualitats de la veu i vocalitzacions), espai de la situació, etc. En una
conversació normal el significat social dels codis no verbals és del 97%,
contra el 3% dels verbals.
|
Utilitza poc els codis no verbals: disposició espai i
text, textura del suport, etc.
|
Hi ha interacció durant
l’emissió del text. El llenguatge oral és negociable entre els interlocutors.
Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu
discurs.
|
No hi ha interacció durant la
composició. L’escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
|
El context extralingüístic té un
paper molt important. Elements deíctics (jo, ahir, allà baix,...) per
reforçar el text.
|
El context és poc important. L’escrit és autònom del
context. L’autor crea el context a mesura que escriu el text.
|
DIFERÈNCIES TEXTUALS:
CANAL ORAL
|
CANAL ESCRIT
|
ADEQUACIÓ
|
ADEQUACIÓ
|
Tendència a marcar la
procedència dialectal (geogràfica, social i generacional) de l’emissor. Ús
més freqüent de les varietats dialectals.
|
Tendència a neutralitzar les marques de procedència a l’emissor.
Ús més freqüent de l’estàndard.
|
Associat a temes generals, grau
de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats).
|
Associat a temes específics,
grau de formalitat alt i propòsits objectius (usos públics).
|
COHERÈNCIA
|
COHERÈNCIA
|
Selecció menys rigorosa de la
informació: presència de digressions (allò que s’allunya del nostre objectiu
principal), canvis de tema, repeticions,...
|
Selecció molt precisa de la
informació: el text conté exactament la informació rellevant.
|
Més redundant.
|
Menys redundant.
|
Estructura del text oberta: hi
ha interacció, l’autor pot modificar-la durant l’emissió.
|
Estructura tancada: respon a un
esquema planificat prèviament per l’autor.
|
Estructures poc estereotipades:
l’emissor té més llibertat per elaborar-les tal com vulgui.
|
Estructures estereotipades: amb convencions socials,
fórmules i frases fetes,...
|
COHESIÓ
|
COHESIÓ
|
Menys gramatical: utilitza
sobretot pauses i entonacions, i també alguns elements gramaticals (pronoms,
conjuncions,...).
|
Més gramatical: signes de puntuació, pronominalitzacions,
sinònims, enllaços (conjuncions, relatius,...).
|
Utilitza molts els elements
paralingüístics: canvis de ritme i de velocitat, variació de tons, etc.
|
Utilitza pocs elements
paralingüístics: tipografies diverses (cursiva, negreta,...) i altres codis
gràfics (claudàtors, asteriscs,...).
|
Utilitza força codis no verbals:
moviments oculars i corporals, gestos, etc.
|
Utilitza pocs codis no verbals: distribució espacial
del text, altres signes visuals (esquemes), etc.
|
Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context,
situació,...): tu, jo, aquí, ara,...
|
Freqüència alta de referències eudofòriques (referides al mateix text): ell,
aquell, meu, alguns, etc.
|
GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA
|
GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA
|
Incorpora les formes pròpies
dels usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions, coixins fonètics,...
|
Gairebé no incorpora aquestes
formes.
|
GRAMÀTICA: MORFOLOGIA
|
GRAMÀTICA: MORFOLOGIA
|
Prefereix solucions poc formals:
relatius simples (que), perfet perifràstic (vaig anar), combinacions de
pronoms (n'hi), etc.
|
També usa solucions formals:
relatiu compost (el qual), perfet simple (anà), combinacions de pronoms (li'n),
etc.
|
GRAMÀTICA: SINTAXI
|
GRAMÀTICA: SINTAXI
|
Tendència a usar estructures
sintàctiques simples: oracions simples i breus (més coordinades i
juxtaposades).
|
Ús freqüent d'estructures més
complexes i desenvolupades: oracions més llargues, amb més subordinades
relatives i conjuncions, aposicions,...
|
Freqüència alta d'anacoluts construccions gramaticals en què la segona part no lliga amb la primera) i
frases inacabades.
|
Absència gairebé absoluta d'aquests tipus d'estructures.
|
L’ordre dels elements de l’oració
és força variable.
|
Ordre més estable
(subjecte/verb/complements).
|
El·lipsis freqüents.
|
El·lipsis menys freqüents.
|
GRAMÀTICA: LÈXIC
|
GRAMÀTICA: LÈXIC
|
Prefereix lèxic no marcat
formalment: de pressa, coses,...
|
Tendència a usar lèxic marcat formalment: ràpidament,
elements,...
|
Freqüència baixa de mots amb
significats específics.
|
Freqüència molt alta.
|
Accepta la repetició lèxica.
|
Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica
amb sinònims.
|
Ús de proformes i hiperònims en
funció de mots jòquer: cosa, dallò fer, fotre, etc.
|
Tendència a usar els mots
equivalents i precisos.
|
Ús de tics lingüístics o mots
paràsit: interjeccions o expressions que s’usen reiteradament (amb valor
semàntic: tu!, si?, xaval!; sense valor semàntic: eh..., mmm..., ...).
|
Absència d'aquests elements.
|
Ús de mots crossa: mots o
expressions usats repetidament, que van falcant en el text (vull dir,
llavors, aleshores, doncs, etc.).
|
Tendència a eliminar-los.
|
Ús freqüent d'onomatopeies,
frases fetes, refranys, etc.
|
Ús molt escàs.
|
A continuació us poso el link d'un Power Point en el qual també s'expliquen les diferències entre el codi oral i l'escrit i d'un document.
LA RELACIÓ ORAL-ESCRIT.
La relació oral-escrit ha estat concebuda de formes molt diferents al llarg de la història:
- Per als medievals: L'escrit (en llatí) era molt més important que l'oral (llengües romàniques).
- Lingüística estructuralista i generativa del S.XX: L'oral és l'objecte únic dels seus estudis i l'escrit és un simple mitjà per transcriure la parla.
En l'estudi de la relació entre aquests dos codis hi ha dos autors, Gérard Vigner (1982) i Leonard F. M. Scinto (1986), que ofereixen dues visions globals i complementàries.
Gérard Vigner
Analitza la qüestió de les l'òptica de la didàctica de la llengua i presenta tres models de relació oral-escrit, que es corresponen amb tres concepcions de l'ensenyament de la llengua.
ESTATUS DE L'ESCRIT.
L’ESCRIT TRADICIONAL
|
L’ESCRIT, CODI SEGON
|
L’ESCRIT, LLENGUA
|
L’escrit és l’objecte exclusiu d'aprenentatge.
|
L’oral és l’objecte primer i primordial.
|
L’oral i l’escrit són autònoms.
|
Es refusa qualsevol model gramatical.
|
S’aprèn l’escrit per transcriure l’oral.
|
S’aprèn a comprendre i produir textos orals i escrits.
|
Mètodes gramaticals i de traducció.
|
Mètodes àudio-visuals.
|
Enfocament comunicatiu.
|
La primera es correspon amb la utopia de l'existència d'un llenguatge universal i amb aquella època en què l'escrit era només patrimoni d'una minoria.
Vigner defensa la tercera concepció perquè sosté que la producció i la comprensió de l'escrit no depèn de l'oral. Defensa l'autonomia dels dos codis i la conveniència de tractar-los equitativament i per separat en l'aprenentatge de les llengües.
Leonard F. M. Scinto
Analitza la qüestió des d'una òptica psicolingüística i també presenta tres models diferents de relació oral-escrit.
ESTATUS DE L'ESCRIT.
MODEL DEPENDENT
(TRADICIONAL).
|
MODEL EQUIPOL·LENT
(CERCLE DE PRAGA).
|
MODEL INDEPENDENT
(GLOSSEMÀTICA)
|
Llengua à Oral à Escrit
|
Llengua à Oral
à Escrit
Oral à Escrit
|
Llengua à Oral
à Escrit
à Altres
manifestacions
|
Model dependent (tradicional):
Oral: Manifestació primera i principal del llenguatge.
Escrit: Mera transcripció gràfica de l'oral.
Arguments:
- Filogenètic: l'oral va aparèixer històricament abans que l'escrit, i també es coneixen civilitzacions primitives que desconeixen l'escrit.
- Ontogenètic: Els nadons adquireixen fàcilment i de forma natural l'oral, mentre que han d'estudiar conscientment per aprendre a llegir i escriure.
- Oral: manifestació natural del llenguatge.
- Escrit: simple calc natural.
Tant l'oral com l'escrit necessiten un determinat context cultural per desenvolupar-se i per ser apresos i, per tant, tots dos són, al mateix nivell, capacitats comunicatives potencials de la persona. No es pot considerar que un sigui més natural o primordial que l'altre.
Model independent (glossemàtica):
L'oral i l'escrit són absolutament independents, i només són dues de les possibles manifestacions amb què es pot expressar el llenguatge.
Aquest és un model lògic i possible, però difícil de defensar per dos motius:
- Perquè la història de l'escriptura demostra que l'escrit no s'ha desenvolupat al marge de l'oral, sinó tot el contrari.
- Perquè és obvi i indiscutible que l'oral i l'escrit comparteixen característiques gramaticals i lèxiques comunes.
Model equipol·lent (cercle lingüístic de Praga):
L'oral i l'escrit tenen característiques estructurals comunes, tot i que desenrotllen funcions diferents i complementàries en la comunitat lingüística.
Característiques estructurals: correspondència so-grafia --> permet transcriure l'oral a l'escrit i viceversa.
Funcions --> Preservabilitat.
--> Contextualització (grau).
L'oral desapareix immediatament, no dura, i depèn del context situacional, en canvi, l'escrit perdura en el temps i és autònom de context.
És un model defensat per Scinto perquè explica millor la relació oral-escrit des de tots els punts de vista.
-----------------------------------------------------------------------------
En resum, tant Vigner com Scinto defensen l'autonomia de l'escrit respecte de l'oral. Ambdós suggereixen que l'escrit no necessita l'oral per expressar i comunicar idees, i que tots dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l'aprenentatge de la llengua. Tots dos són iguals d'importants, un no supedita l'altre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario