Si ara us preguntés les diferències entre el codi oral i l'escrit molts contestaríeu moltes coses, però segurament en serien menys de les que escriuré jo ara.
La comparació entre els codis oral i escrit es pot fer des de dos punts de vista:
- Comparant les situacions de comunicació oral i les escrites a fi d'identificar les característiques pròpies de cada grup. Aquestes són les Característiques Contextuals, que fan referència al context en què es desenvolupa el missatge.
- Comparant les seves característiques gramaticals (adequació, coherència, etc.), és a dir, les Característiques Textuals, que fan referència al missatge.
DIFERÈNCIES CONTEXTUALS:
CANAL ORAL
|
CANAL ESCRIT
|
Canal auditiu: el receptor
comprèn amb l’oïda el text.
|
Canal visual: el receptor
llegeix amb els ulls el text. El canal visual té una capacitat de transmissió d'informació superior a l’auditiu.
|
El receptor percep
successivament (l’un darrere l’altre) els diversos signes del text à Procés serial.
|
El receptor els percep simultàniament (tots alhora).
Aquest fet implica diferències en les estratègies de comprensió dels dos
canals à Procés holístic
(de tot alhora).
|
Comunicació espontània.
L’emissor pot rectificar, però no esborrar el que ja ha dit. El receptor està
obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’emeti.
|
Comunicació elaborada. L’emissor
pot corregir i refer el text, sense deixar rastres. El lector pot escollir
quan vol llegir i com ho vol fer (ordre, velocitat,...).
|
Comunicació immediata en el
temps i en l’espai. L’oral és més ràpid i àgil.
|
Comunicació diferida en el temps i en l’espai.
|
Comunicació efímera (verba volant).
Els sons només són perceptibles el temps que duren en l’aire.
|
Comunicació duradora (scripta
manent). Les lletres es graven en un suport estable i perduren. L’escrit
adquireix el valor social de ser testimoni i registre dels fets.
|
Utilitza molt els codis no
verbals: fesonomia i vestits, moviment cos, conducta tàctil, parallenguatge
(qualitats de la veu i vocalitzacions), espai de la situació, etc. En una
conversació normal el significat social dels codis no verbals és del 97%,
contra el 3% dels verbals.
|
Utilitza poc els codis no verbals: disposició espai i
text, textura del suport, etc.
|
Hi ha interacció durant
l’emissió del text. El llenguatge oral és negociable entre els interlocutors.
Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu
discurs.
|
No hi ha interacció durant la
composició. L’escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
|
El context extralingüístic té un
paper molt important. Elements deíctics (jo, ahir, allà baix,...) per
reforçar el text.
|
El context és poc important. L’escrit és autònom del
context. L’autor crea el context a mesura que escriu el text.
|
DIFERÈNCIES TEXTUALS:
CANAL ORAL
|
CANAL ESCRIT
|
ADEQUACIÓ
|
ADEQUACIÓ
|
Tendència a marcar la
procedència dialectal (geogràfica, social i generacional) de l’emissor. Ús
més freqüent de les varietats dialectals.
|
Tendència a neutralitzar les marques de procedència a l’emissor.
Ús més freqüent de l’estàndard.
|
Associat a temes generals, grau
de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats).
|
Associat a temes específics,
grau de formalitat alt i propòsits objectius (usos públics).
|
COHERÈNCIA
|
COHERÈNCIA
|
Selecció menys rigorosa de la
informació: presència de digressions (allò que s’allunya del nostre objectiu
principal), canvis de tema, repeticions,...
|
Selecció molt precisa de la
informació: el text conté exactament la informació rellevant.
|
Més redundant.
|
Menys redundant.
|
Estructura del text oberta: hi
ha interacció, l’autor pot modificar-la durant l’emissió.
|
Estructura tancada: respon a un
esquema planificat prèviament per l’autor.
|
Estructures poc estereotipades:
l’emissor té més llibertat per elaborar-les tal com vulgui.
|
Estructures estereotipades: amb convencions socials,
fórmules i frases fetes,...
|
COHESIÓ
|
COHESIÓ
|
Menys gramatical: utilitza
sobretot pauses i entonacions, i també alguns elements gramaticals (pronoms,
conjuncions,...).
|
Més gramatical: signes de puntuació, pronominalitzacions,
sinònims, enllaços (conjuncions, relatius,...).
|
Utilitza molts els elements
paralingüístics: canvis de ritme i de velocitat, variació de tons, etc.
|
Utilitza pocs elements
paralingüístics: tipografies diverses (cursiva, negreta,...) i altres codis
gràfics (claudàtors, asteriscs,...).
|
Utilitza força codis no verbals:
moviments oculars i corporals, gestos, etc.
|
Utilitza pocs codis no verbals: distribució espacial
del text, altres signes visuals (esquemes), etc.
|
Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context,
situació,...): tu, jo, aquí, ara,...
|
Freqüència alta de referències eudofòriques (referides al mateix text): ell,
aquell, meu, alguns, etc.
|
GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA
|
GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA
|
Incorpora les formes pròpies
dels usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions, coixins fonètics,...
|
Gairebé no incorpora aquestes
formes.
|
GRAMÀTICA: MORFOLOGIA
|
GRAMÀTICA: MORFOLOGIA
|
Prefereix solucions poc formals:
relatius simples (que), perfet perifràstic (vaig anar), combinacions de
pronoms (n'hi), etc.
|
També usa solucions formals:
relatiu compost (el qual), perfet simple (anà), combinacions de pronoms (li'n),
etc.
|
GRAMÀTICA: SINTAXI
|
GRAMÀTICA: SINTAXI
|
Tendència a usar estructures
sintàctiques simples: oracions simples i breus (més coordinades i
juxtaposades).
|
Ús freqüent d'estructures més
complexes i desenvolupades: oracions més llargues, amb més subordinades
relatives i conjuncions, aposicions,...
|
Freqüència alta d'anacoluts construccions gramaticals en què la segona part no lliga amb la primera) i
frases inacabades.
|
Absència gairebé absoluta d'aquests tipus d'estructures.
|
L’ordre dels elements de l’oració
és força variable.
|
Ordre més estable
(subjecte/verb/complements).
|
El·lipsis freqüents.
|
El·lipsis menys freqüents.
|
GRAMÀTICA: LÈXIC
|
GRAMÀTICA: LÈXIC
|
Prefereix lèxic no marcat
formalment: de pressa, coses,...
|
Tendència a usar lèxic marcat formalment: ràpidament,
elements,...
|
Freqüència baixa de mots amb
significats específics.
|
Freqüència molt alta.
|
Accepta la repetició lèxica.
|
Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica
amb sinònims.
|
Ús de proformes i hiperònims en
funció de mots jòquer: cosa, dallò fer, fotre, etc.
|
Tendència a usar els mots
equivalents i precisos.
|
Ús de tics lingüístics o mots
paràsit: interjeccions o expressions que s’usen reiteradament (amb valor
semàntic: tu!, si?, xaval!; sense valor semàntic: eh..., mmm..., ...).
|
Absència d'aquests elements.
|
Ús de mots crossa: mots o
expressions usats repetidament, que van falcant en el text (vull dir,
llavors, aleshores, doncs, etc.).
|
Tendència a eliminar-los.
|
Ús freqüent d'onomatopeies,
frases fetes, refranys, etc.
|
Ús molt escàs.
|
A continuació us poso el link d'un Power Point en el qual també s'expliquen les diferències entre el codi oral i l'escrit i d'un document.
LA RELACIÓ ORAL-ESCRIT.
La relació oral-escrit ha estat concebuda de formes molt diferents al llarg de la història:
- Per als medievals: L'escrit (en llatí) era molt més important que l'oral (llengües romàniques).
- Lingüística estructuralista i generativa del S.XX: L'oral és l'objecte únic dels seus estudis i l'escrit és un simple mitjà per transcriure la parla.
En l'estudi de la relació entre aquests dos codis hi ha dos autors, Gérard Vigner (1982) i Leonard F. M. Scinto (1986), que ofereixen dues visions globals i complementàries.
Gérard Vigner
Analitza la qüestió de les l'òptica de la didàctica de la llengua i presenta tres models de relació oral-escrit, que es corresponen amb tres concepcions de l'ensenyament de la llengua.
ESTATUS DE L'ESCRIT.
L’ESCRIT TRADICIONAL
|
L’ESCRIT, CODI SEGON
|
L’ESCRIT, LLENGUA
|
L’escrit és l’objecte exclusiu d'aprenentatge.
|
L’oral és l’objecte primer i primordial.
|
L’oral i l’escrit són autònoms.
|
Es refusa qualsevol model gramatical.
|
S’aprèn l’escrit per transcriure l’oral.
|
S’aprèn a comprendre i produir textos orals i escrits.
|
Mètodes gramaticals i de traducció.
|
Mètodes àudio-visuals.
|
Enfocament comunicatiu.
|
La primera es correspon amb la utopia de l'existència d'un llenguatge universal i amb aquella època en què l'escrit era només patrimoni d'una minoria.
Vigner defensa la tercera concepció perquè sosté que la producció i la comprensió de l'escrit no depèn de l'oral. Defensa l'autonomia dels dos codis i la conveniència de tractar-los equitativament i per separat en l'aprenentatge de les llengües.
Leonard F. M. Scinto
Analitza la qüestió des d'una òptica psicolingüística i també presenta tres models diferents de relació oral-escrit.
ESTATUS DE L'ESCRIT.
MODEL DEPENDENT
(TRADICIONAL).
|
MODEL EQUIPOL·LENT
(CERCLE DE PRAGA).
|
MODEL INDEPENDENT
(GLOSSEMÀTICA)
|
Llengua à Oral à Escrit
|
Llengua à Oral
à Escrit
Oral à Escrit
|
Llengua à Oral
à Escrit
à Altres
manifestacions
|
Model dependent (tradicional):
Oral: Manifestació primera i principal del llenguatge.
Escrit: Mera transcripció gràfica de l'oral.
Arguments:
- Filogenètic: l'oral va aparèixer històricament abans que l'escrit, i també es coneixen civilitzacions primitives que desconeixen l'escrit.
- Ontogenètic: Els nadons adquireixen fàcilment i de forma natural l'oral, mentre que han d'estudiar conscientment per aprendre a llegir i escriure.
- Oral: manifestació natural del llenguatge.
- Escrit: simple calc natural.
Scinto replica que de la primacia històrica de l'oral no se'n dedueix lògicament cap dependència de l'un respecte l'altre.
Tant l'oral com l'escrit necessiten un determinat context cultural per desenvolupar-se i per ser apresos i, per tant, tots dos són, al mateix nivell, capacitats comunicatives potencials de la persona. No es pot considerar que un sigui més natural o primordial que l'altre.
Model independent (glossemàtica):
L'oral i l'escrit són absolutament independents, i només són dues de les possibles manifestacions amb què es pot expressar el llenguatge.
Aquest és un model lògic i possible, però difícil de defensar per dos motius:
- Perquè la història de l'escriptura demostra que l'escrit no s'ha desenvolupat al marge de l'oral, sinó tot el contrari.
- Perquè és obvi i indiscutible que l'oral i l'escrit comparteixen característiques gramaticals i lèxiques comunes.
Model equipol·lent (cercle lingüístic de Praga):
L'oral i l'escrit tenen característiques estructurals comunes, tot i que desenrotllen funcions diferents i complementàries en la comunitat lingüística.
Característiques estructurals: correspondència so-grafia --> permet transcriure l'oral a l'escrit i viceversa.
Funcions --> Preservabilitat.
--> Contextualització (grau).
L'oral desapareix immediatament, no dura, i depèn del context situacional, en canvi, l'escrit perdura en el temps i és autònom de context.
És un model defensat per Scinto perquè explica millor la relació oral-escrit des de tots els punts de vista.
-----------------------------------------------------------------------------
En resum, tant Vigner com Scinto defensen l'autonomia de l'escrit respecte de l'oral. Ambdós suggereixen que l'escrit no necessita l'oral per expressar i comunicar idees, i que tots dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l'aprenentatge de la llengua. Tots dos són iguals d'importants, un no supedita l'altre.
Considero que tal com diuen Vigner i Scinto, els dos codis haurien de tenir un tractament equilibrat i independent en l'aprenentatge de la llengua, cosa que avui dia no s'està produint. Tots dos són importants i ningun ha d'anar per sobre de l'altre. Els mestres haurien de treballar des de l'escola aquest equilibri.
